Els estrategues de CiU són d'una altra galaxia

És molt curiós, en només un mes i mig, des de mitjans d'agost fins ara, la realitat política de Catalunya ha canviat radicalment.

Vam entrar a l'estiu amb un nivell de tensió social i política molt intens, amb  una gran manifestació el 19 de juliol que va aplegar en un dijous a la tarda centenars de milers de persones a Barcelona contra les retallades socials de CiU i PP i en defensa de l'estat de benestar.

Ara però, tot el debat polític gira entorn de la independència, l'autodeterminació i la consulta popular/referèndum.
Em sembla que no és cap secret que CiU ja es plantejava convocar eleccions anticipades des de feia mesos: a la primavera, entre abril i maig, quan el Govern de Rajoy començava a fer de les seves i el suport explícit del PP al Govern dels "millors" de Mas començava a ser un suport desgastant i feixuc. La darrera tongada de retallades, just abans de l'estiu, va ser molt contestada i la cosa estava bastant calenta.
Llavors algú del pont de comandament de CiU (Puig, per exemple) devia pensar que és millor governar 6 anys que no pas intentar-ho per 8 i quedar-se en només 4. També van sorgir els dubtes:
- Però com ho podem fer per vendre unes eleccions anticipades 2 anys (aquesta serà la legislatura més curta de la vida democràtica catalana)  al nostre electorat assenyat i d'ordre que espera que fem "el que toca fer"? Com podem fer passar un fracàs desastrós, 2 anys en que no s'ha donat ni una sola bona notícia als ciutadans (bé, la supressió de l'impost de successions va ser bona notícia per algú, suposo) com un acte de servei al país?
Què pot fer que l'electorat tradicional i potencial de CiU no es fixi en aquestes foteses? La independència.
Un parell de milers d'assembleistes que passaven per allà van fixar el moment, i a partir de llavors, des de totes les bateries mediàtiques disponibles (amb la Corpo com a nau insígnia, flanquejada a la seva dreta pel portavions Godó i a la seva esquerra pel creuer Ara) van començar un bombardeig per estovar el personal dia rere dia.
Algú es pregunta per què una manifestació es retransmet en directe per TV3 o es modifiquen les freqüències dels metros, FGC i rodalies per afavorir l'assistència. Sobren les comparacions amb totes les altres manifestacions fetes durant els darrers dos anys.
Després arriba el moment en que a l'ANC li roben la cartera (o la regala directament): 3 dies després de la major manifestació de la història de Catalunya, els organitzadors decideixen cedir el testimoni al President Mas, i amb el testimoni també li cedeixen tot el capital polític acumulat. La convocatòria posterior de #Totsambelpresident, després del "No" anunciat del Govern Rajoy al pacte fiscal, només confirma el fet anterior.
La convocatòria electoral està servida en safata de plata, preparada per a que el líder del moviment sobiranista torni a guanyar unes eleccions que no estaven del tot clares. El mateix líder que amb Zapatero va pactar a la baixa l'Estatut de 2006 per carregar-se un adversari polític (el llavors president de la Generalitat Maragall). Del mateix partit (CDC) que ha posat la seva seu central com a fiança d'un procés judicial per finançament irregular (Ferrovial, Millet, Línia 9) amb un secretari general investigat per altres aspectes del mateix finançament (ITV, Agbar). Del mateix Govern que ha aprovat 16 de les darreres 18 lleis gràcies al PP.
Diuen que l'antiga CDC feia servir la senyera per amagar la cartera, ara han pujat uns quants graons més doncs les coses a amagar són més grosses i fan servir l'estelada. 
La jugada ha estat molt arriscada, podria haver sortit malament (Mas no va anar a la manifestació per si de cas, i Duran i Lleida va haver-ne de marxar escridassat) però sembla que ha sortit rodona.
Podeu llegir uns articles interessants de Guillem Martínez (un sobre la mani i un altre sobre la post mani) i de David Fernàndez (un sobre CiU i un altre sobre l'empresariat català)
Estic a favor de fer una consulta democràtica a la ciutadania per saber en quin estat vol viure i amb quines fronteres, i ja que hi som, per definir quin model d'estat del benestar, amb quin sistema econòmic i quines relacions internacionals. No estic a favor ni en contra de la independència de Catalunya, el que no m'agrada és que intentin aixecar-me la camisa i fer-me combregar amb rodes de molí.
Mentrestant a Portugal (l'altra gran nació de la península ibèrica), que fa gairebé 400 anys que és independent, la ciutadania reclamava un altre abril al setembre, envoltant el palau presidencial va frenar una baixada de sous generalitzada (la transferència de rendes de la classe treballadora cap als empresaris més bèstia dels darrers anys). Potser que ens ho plantegem.

#MasNoPaga

L'any passat vam enterrar la Política Pública de Cooperació de la Generalitat de Catalunya. Avui ens trobem que aquest enterrament s'està portant molt malament, sobretot per part del màxim responsable polític de "la cosa", el senyor Carles Llorenç.

Enlloc de reconeixer la seva voluntat política, aquest senyor s'ha mantingut com si no passes res, i ha seguit convocant concursos públics per atorgar subvencions per a projectes de cooperació al desenvolupament mentre no pagava les subvencions atorgades anteriorment (tampoc les que ell mateix va signar durant l'any 2011).

A més, des de finals del 2011, quan la situació ja es començava a sospitar, va seguir mantenint que es pagarien les subvencions durant aquest any, 2012. 

Això ha portat a moltes ONG a executar els projectes atorgats amb recursos propis, considerant que, si no ho feien, podien perdre la subvenció. 

Quan el President Mas va anunciar la 3a onada de retallades (incloent la congelació de les subvencions), es va destapar el pastís.

Això ha provocat una situació insostenible que pot portar una bona part de les ONG catalanes a l'ofèc econòmic i, esperem que no sigui així, a la desaparació.

Per tot això, només podem reclamar a la ACCD que mantingui els seus compromisos i al President Mas, màxim responsable de la Cooperació Pública Catalana, que pagui els seus deutes i que prengui decisions polítiques sobre a qui posa al davant de "la cosa".

També podeu veure una Carta Oberta al President Mas a la web de la Federació Catalana de ONG pel Desenvolupament i uns quants videos de perquè és important mantenir els compromisos adquirits amb les persones més vulnerables.

Vos en poso un video de Medicus Mundi com a exemple:

medicusmundi Catalunya - Laboratori producció medicaments als campaments sahrauís from FCONGD on Vimeo.
Per acabar-ho d'arrodonir resulta que la Generalitat s'ha compromés a pagar 23 milions d'euros a Microsoft per programari i llicències.
A les ONG "només" en deu una mica més de 10 milions.

Quan érem solidaris

Diumenge passat, 8 d'abril, Televisió Espanyola als seus informatius va passar un petit reportatge, "Cuando éramos solidarios", que podeu veure clicant sobre la imatge (no he pogut incloure el vídeo directament perquè la web de RTVE no permet fer-ho).
A principis dels anys 90 a l'Estat Espanyol també estàvem vivint una crisi, però tot i amb això desenes de milers de persones van decidir recolzar una mobilització que va fer història.

Les mobilitzacions a favor del 0,7% del PIB per a la solidaritat internacional van creuar de nord a sud tota la geografia espanyola.

Aquesta mobilització massiva va obligar a les administracions públiques a destinar més diners per als països del sud global (abans de les mobilitzacions ja se'n destinaven, especialment els municipis, però de forma puntual i sense cap criteri clar).

El 1998 el parlament espanyol va aprovar la Llei de Cooperació Internacional i el 2001 el Parlament de Catalunya aprovava la Llei de Cooperació al Desenvolupament per unanimitat; ambdues fixaven l'horitzó del 0,7% per acomplir-lo amb els anys.

Aquests fets van fer que el sector de les ONG de Desenvolupament anés en augment. Hi havia recursos disponibles i per poder executar-los es van anar professionalitzant, van créixer en estructura i, de rebot, es van anar madurant les maneres de treballar. Els discursos van evolucionar i on hi havia una opció eminentment política, la solidaritat, hi van créixer els tecnicismes i, algunes ONG, van anar buscant una certa opció apolítica. Segurament es devien pensar que les polítiques de cooperació ja estaven consolidades i no calia defensar-les.

Entre l'any 2011 i el que portem de 2012, la nova CEDA, especialment PP i CiU, han esborrat del mapa la Política Pública de Cooperació al Desenvolupament a l'Estat Espanyol, han reduït els pressupostos públics a gairebé res. A banda que no creuen en la solidaritat, també creuen que les ONG som actors incòmodes (bé, de fet ho hauríem de ser) perquè coneixem de primera mà com afecten les polítiques neolliberals a la gent, ho hem vist a Amèrica Llatina, a l'Àfrica i al sud-est asiàtic.

La nova CEDA oblida, emperò, que, tot i que caiguin les estructures professionalitzades que hem anat creant, tenim la gent que ens dóna suport, i que no en són pocs. Oblida que, tot i que estem en estat de shock, tornarem a mobilitzar-nos i ho farem perquè tenim raó, perquè un altre món és imprescindible, i ho farem al mateix temps que la gent que ha vist esfumades les seves esperances.

La por no ens farà sortir de la crisi

Em sembla que tothom sap com està el pati polític, econòmic i social que tenim al nostre voltant. Per això mateix és important no perdre de vista que hi ha un corrent de pensament molt estès: Val més conservar el que tenim que intentar recuperar el que hem perdut.

És un pensament provocat per la por, per la incertesa d'un futur que s'intueix pitjor que el present.

Però a banda d'aquest sentiment/pensament que podem considerar fins i tot natural, també hi ha una altra classe de por més terrenal provocada per aquelles persones de l'estat espanyol que més creuen en la lluita de classes, els empresaris.

És així, els empresaris són el col·lectiu que més s'esforça en portar a terme la lluita de classes i prova d'això son un parell d'informacions interessants:

Primer, un article que es fa ressò del Piquet Empresarial a diferents grans empreses. És ben curiós doncs sembla que l'empresari de supermercats de València no té tanta Responsabilitat Social com tots els mitjans de comunicació ens volen fer creure. La informació surt d'una web (29 de març sense por) que es dedica a recopilar en un llistat les pràctiques de coacció per impedir el Dret de Vaga desenvolupades en els llocs de treball pels empresaris.

Segon, la UGT ha denunciat a 200 empreses de Catalunya per coacció contra el Dret de Vaga (ho podeu veure aquí i aquí). Es veu que la tradicionalment paternalista burgesia catalana tampoc s'està per punyetes.

Fa un temps vaig escriure aquí mateix que amb aquesta crisi comprovaríem si els Drets Socials i Laborals que teníem fins ara ens els havíem guanyat o no. Dijous 29 de març hi ha convocada una vaga general i serà una bona mostra per veure si la por a perdre el que ens queda ens paralitza o si, per contra, som capaços, com a societat, de donar una resposta a l'alçada dels atacs que han patit els nostres Drets Socials i Laborals. 

Potser amb la Vaga General no aconseguirem res, no recuperarem res i, encara menys, tampoc es crearà ocupació. Però si no responem als atacs que hem patit fins ara, la propera onada d'atacs (que vindrà) serà molt pitjor que aquesta.

El Salvador: Gir a la dreta però tampoc tant...

El passat diumenge 11 de març van haver-hi eleccions municipals i legislatives al país més petit de l'Amèrica continental, El Salvador. Si ens haguéssim de guiar pel que s'ha escrit en els mitjans de comunicació a l'Estat Espanyol (especialment per l'article de Juan José Dalton a El País), semblaria que El Salvador ha seguit la llei del pèndul més típica i que la dreta extrema local (Alianza Republicana Nacionalista, ARENA) ha reconquerit a l'FMLN els ressorts del poder que havia perdut el 2009.

Alguna part és certa, doncs ARENA ha estat el partit polític més votat a les legislatives i ha arribat a 33 diputats d'un total de 84, l'FMLN emperò s'ha quedat en 31. Però per donar-se un gir a la dreta abans hauria d'haver existit un gir a l'esquerra i, tot i que l'FMLN era el partit amb més diputats fins ara, la realitat és que només en tenia 35, aconseguits a les eleccions de 2009.

A banda hauríem de recordar que El Salvador és una república força presidencialista amb un govern de coalició que inclou l'FMLN com a partit majoritari. En les eleccions presidencials del 2009 la diferència de vots entre FMLN i ARENA va ser de menys del 2% i només es presentaven aquests dos partits.

Amb això no vull treure ferro a la derrota de l'FMLN però el que tenim en realitat és una societat molt polaritzada amb dues meitats gairebé iguals.

El resultat és un gerro d'aigua freda per l'esquerra més per les expectatives que tenien que no pas per la pèrdua de poder que tenien fins ara. A l'FMLN es pensaven que un cop haguéssin guanyat el poder la resta vindria rodat (de fet, aquest és un pensament molt típic en ex-guerrillers marxistes; es pensen que un cop assolit el poder ja està tot fet). Es pensaven que un cop superada la por que havia sembrat ARENA sobre els “comunistes” ja guanyarien les eleccions una rere l'altra, que ARENA era un partit al voltant del poder i que un cop perdut aquest poder ja no tornarien a aixecar el cap. Doncs no ha estat així.

ARENA és un partit fort i organitzat que ha superat una escissió brutal (GANA, el partit resultant de l'escissió ha aconseguit 11 escons, déu n'hi do). Mentrestant els partits petits tradicionals s'han quedat les escorrialles: Concertación Nacional (antic PCN) 6 escons, Partido de la Esperanza (antic PDC) 1 escó i Cambio Democrático 1 escó. Dels candidats independents, que per primera vegada es podien presentar a les eleccions, no n'ha sortit ni un.

Mirant els resultats municipals podem extreure algunes idees del que ha passat. A la zona rural, o més ben dit la zona no metropolitana, tradicional feu d'ARENA pel caciquisme i la por al comunisme, l'FMLN ha mantingut la majoria de municipis que tenia i n'ha guanyat algun més. Mentre que a la zona metropolitana al voltant de la capital, ARENA ha mantingut la capital, San Salvador, i Antiguo Cuscatlán, i ha aconseguit arrabassar a l'FMLN 6 municipis.

L'FMLN ha aconseguit mantenir els altres 8 o 9 i n'ha guanyat un a ARENA, Nejapa. Bé, a l'FMLN se li ha obert un forat important a la zona metropolitana per culpa d'uns alcaldes poc efectius amb els problemes greus que hi ha i per la purga interna de l'alcaldessa d'Apopa, Luz Estrella Rodríguez, que destacava massa per la seva bona gestió. Des de la cúpula de l'FMLN van tenir por que els hi fotés el lloc i no li van permetre tornar a presentar-se.

Hi ha qui diu que la classe mitja urbana, que va votar per Mauricio Funes el 2009 i no és votant tradicional de l'FMLN, no ha anat a votar aquesta vegada i, així, ARENA ha guanyat gairebé matenint els mateixos vots que en les anteriors eleccions.

Permeteu-me la petita dolenteria de celebrar la victòria de l'FMLN al municipi de Zaragoza, departament de La Libertad, no tant pel candidat guanyador sinó per la derrota de l'actual alcalde, un personatge mafiós i especulador.

Producció vs Especulació

Curioses setmanes aquestes en les que ens trobem. Estem en estat de shock perpetu, un estat de shock molt peculiar. Per una banda el Banc Central Europeu acaba d'injectar mig bilió d'euros als bancs europeus a l'1% d'interés. 

Per l'altra s'acaba d'aprovar la reforma laboral més lesiva de drets laborals de la curta història de l'estat espanyol democràtic, amb els vots a favor de PP, CIU, FAC i UPN.

Crec que ja ho havia comentat alguna vegada abans, actualment la lluita es troba entre el capitalisme productiu i el capitalisme especulatiu. El diners del BCE no aniran a crear riquesa, ni a finançar noves empreses ni a crear ocupació. Aniran directament a comprar deute públic que s'està pagant al 3 i 4%. És l'activitat més rendible ara mateix a la Unió Europea, especular als mercats financers amb el deute públic, el nostre estat del benestar, en resum, els nostres drets socials. 

Si els governs realment volguessin sortir de la crisi il·legalitzarien l'especulació financera o, com a mínim, la carregarien amb impostos que la fessin molt menys rendible. Seria la manera de fer que el crèdit tornés a l'economia que produeix béns o serveis, la que necessita mà d'obra i crea ocupació.

Ans el contrari, els governs el que fan són reformes laborals que tenen com a únic objectiu la reducció dels costos laborals; si és més fàcil acomiadar, gairebé s'il·legalitza l'absència del lloc de feina i es desactiven els convenis laborals, els treballadors cobraran molts menys diners pel seu treball. En lloc de fer menys rendible l'especulació, intenten fer més rendible la producció i no ho aconseguiran.

Aquest és el problema dels ESADE Boys, que estan tan convençuts del seu discurs monolític que no són capaços d'entendre que la realitat va per una altra banda. Per exemple, la Generalitat de Catalunya intenta privatitzar els equipaments públics de l'ICF (Institut Català de Finances - Equipaments): es ven la propietat dels edificis públics per 25 anys (escoles, comissaries, etc) i es paga un lloguer a l'entitat privada. Fa uns mesos es va calcular que amb 5 anys l'inversor ja hauria recuperat els diners i, a partir d'allà, 20 anys de rebre beneficis, negoci rodó. Doncs no ha funcionat, la licitació ha quedat deserta i, en lloc de buscar altres alternatives, els Esade Boys ho tornen a intentar rebaixant el preu de sortida.

El mateix podem dir de les frustades privatitzacions de les Loteries de l'Estat o d'AENA i els aeroports de Barajas i El Prat. Eren negocis amb el benefici assegurat i s'han retirat perquè els inversors no volen invertir en res físic, especular als mercats financers és molt més rendible. I el mateix passarà amb les privatitzacions d'Aigües Ter-Llobregat i el Canal de Isabel II.

Per cert, 175.000 habitants de la Comunitat de Madrid van votar diumenge passat contra la privatització de l'aigua i gairebé cap mitjà de comunicació s'ha fet ressò de la notícia.

PS: Demà hi ha eleccions legislatives i municipals a El Salvador, quan tingui dades ja vos les comunicaré.

La Privatització de la gestió de l'aigua. Fronts oberts

La crisi del deute ibèrica i europea no perdona, i per eixugar dèficits les administracions no veuen millors sortides que privatitzar serveis públics, el més suculent dels quals és sempre la gestió de l'aigua potable i el sanejament (bé, aquest darrer una mica menys: a ningú li agrada pagar per a que s'emportin i tractin la merda). Als governants els és igual que sigui un servei estratègic i que les infrastructures que engloben siguin fruit de molts anys d'inversió pública.

En l'àmbit de Catalunya, d'aperitiu tenim les privatitzacions de la gestió de l'aigua dels municipis de Sant Cebrià de Vallalta, amb el concurs públic declarat desert, i de Sant Feliu de Codines, amb el concurs encara obert. Tots dos municipis governats pel PSC.

De primer plat tenim la probable privatització d'Aigües de Reus, empresa municipal prou rentable que el consistori ppvergent vol vendre, sempre que els merders que van sortint del Consorci Innova els deixin un petit termini de tranquilitat per fer-ho sense ensurts. Aigües de Reus a més és membre d'un consorci que agrupa unes quantes empreses públiques municipals d'aigua de Catalunya que es van ajuntar per intentar posar en valor la gestió pública del Cicle de l'Aigua, el CONGIAC.

I de plat fort tenim la privatització d'Aigües Ter-Llobregat, l'operador de distribució en alta per als 5 milions d'habitants de l'àrea metropolitana, empresa pública que la Generalitat ppvergent vol vendre per entre 500 o 600 milions d'euros. Agbar, filial de la francesa Suez, la vol comprar i gestionar per no menys de 50 anys. Podeu llegir un article prou complert a El Periódico, Aigües Turbulentes. 

A l'Estat Espanyol també s'hi juga a aquest joc i estan en marxa les privatitzacions de l'empresa de gestió de l'aigua de Lugo i la de Jerez de la Frontera (una governada pel PSOE i l'altra pel PP).

Evidentment, el més calent i suculent és la privatització del 49% del Canal de Isabel II de la Comunitat de Madrid. El Canal no és només una empresa pública; com si fos una administració, CYII, és titular de Zones de Domini Públic. A més, és, a la vegada, operador en alta, operador en baixa i regulador. Per acabar-ho d'aclarir el CYII és va conformar amb la unió de multitud de patrimoni públic procedent de tots els ajuntaments de la comunitat. Podeu comprovar-ho a la Plataforma contra la privatització.

Si a vosaltres també vos indignen aquests processos que no fan res més que hipotecar el nostre futur, podeu ajuntar-vos a la Plataforma Aigua És Vida que està intentant lluitar per una gestió de l'aigua pública, transparent i amb participació social.