divendres, 14 d’agost de 2015

Les properes eleccions (i II)

(He separat l'entrada en dues perquè sinó era massa feixuga)

A l'altre cantó, una coalició (no, aquesta no és una confluència) de partits a l'esquerra del PSC/PSOE que amb el resultat de les municipals s'envalenteixen i ho intenten amb les catalanes. La ràpida reacció del nacionalisme conservador els ha agafat a contrapeu, amb la candidatura a mig bastir, les dificultats de trobar candidat tenen moltes raons, però una d'elles és que no hi han personatges amb ganxo amb ganes d'envestir un mur amb el cap com feia Raimon Obiols, molt dignament, això si.
Tot i així, s'ha aconseguit un candidat a president que és un activista honest, discret fins ara, sense ganxo ni capacitat de transmetre nervi però que durant els darrers 4 anys s'ha encarregat d'anar teixint complicitats entre noves i velles lluites, nous i vells moviments. Un home de consens dins de l'activisme social a Catalunya, sobretot a l'àrea metropolitana. Difícil que això es pugui traduir en vots emperò.
A partir d'aquí presses i nervis, negociacions a porta tancada, filtracions estranyes i tot el que no s'ha de fer per conformar una candidatura.
I tot i això, hi ha un relat, una coherència (potser només li veig jo), una manera d'emergir del PSUC sociològic: Un lider veïnal, una intel·lectual feminista, una activista en defensa de la sanitat pública, un activista de nova fornada (i a sobre formant part de les noves immigracions) i un lider sindical (d'acord, de concertació, però Comissions és el més similar a un sindicat de masses que tenim per aquí).
Una candidatura per demostrar que "si que es pot" estimar aquesta terra i la seva gent sense baixar-se els pantalons davant la dreta nacionalista.
A diferència de les municipals a Barcelona, ara no hi ha ni la més mínima possibilitat de guanyar i veurem com es comporten les noves militàncies líquides.
Sospito que la liquiditat, a vegades, camufla  banderes de conveniència i jo sóc més de militàncies sòlides, de sortir a lluitar encara que sigui a perdre i assumint els errors comesos. Lluitar per mantenir la posició i que siguin unes altres, les que vinguin darrera que puguin fer-ho millor.
I així i tot, encara tinc molts dubtes, els dos principals els puc anomenar: un es diu Gabriela i l'altra Eulàlia.

Les properes eleccions (I)

Artur Mas ja ho ha fet, ha signat el decret de convocatòria d'eleccions al Parlament de Catalunya el proper 27 de setembre de 2015. I ho ha fet en rigorós directe emès pel telenotícies de la cadena pública catalana. Segurament la ploma amb què ha signat el decret ja deu ser camí del MHcat.
Aquestes eleccions que venen prometen ser transcendentals, força més importants que qualssevol altres eleccions autonòmiques fins ara.
De tota manera, no les puc considerar un plebiscit perquè, com ja vaig raonar abans, no em crec que ens hi vagi la independència en aquesta jornada. No estem a tocar de la independència ni a 18 ni a 24 mesos ni fer-hi prop.
El "Procés" independentista ha funcionat com un Deus ex machina per al nacionalisme català de dretes, que el va abraçar fins a instrumentalitzar-lo en el moment decisiu del 9N i de llavors ençà ja no la deixat anar.
El resultat de les eleccions municipals va generar molta inquietud en els cervells del nacionalisme català, perquè un altre vector de canvi apareixia en escena per robar protagonisme.
Per l'altre banda, també va suposar una responsabilitat massa gran pels artífexs de les confluències d'esquerres. Articular una proposta alternativa en 4 mesos sense tenir un moviment social d'abast català fort al darrere i sense uns lideratges clars. Hi ha va haver una petita finestra d'oportunitat, a finals de juny hi havia una petita possibilitat que una llista de Catalunya en comú guanyés a CiU.   
Els cervells de la CDC no van perdre temps davant de la possibilitat de perdre les regnes, van deixar anar el pes mort de UDC i van posar tota l'artilleria comunicativa sobre ERC. Aquests últims, veien que el seu màxim leitmotiv perdia pistonada enfront dels nous vents de canvi i van abraçar l'ós.      
A partir d'aquí el tema s'ha anat posant costerut per a uns i de baixada pels altres.
Ara, tenim una llista que recepta la mateixa solució "simple" a tots els problemes dels ciutadans i ciutadanes de Catalunya. Tot el que s'ha fet des del Govern de la Generalitat aquests darrers anys no existeix. Tot es solucionarà amb la Independència, el conflicte és horitzontal i no existeixen els conflictes de classe, no hi hagut corrupció i si n'hi hagut és per culpa d'Espanya, no hem posat un conseller per afavorir la sanitat privada, no hem fet la major privatització de serveis d'aigua de la història del país (emmerdada als tribunals), no hem culpabilitzat al pobre de la seva pobresa....
Per fer possible aquesta arriscada jugada cal una capacitat impressionant de generar fum, de política espectacle, de noms de persones il·lustres (segurament actuant de bona fe o no), de polítics florero que tapen les goteres, de mitjans de comunicació (públics i privats) fent d'altaveu de qualsevol nova dada que surti sobre el tema. Tota la menjadora sortint en tromba a festejar la candidatura, la Catalunya "oficial" orgullosa del resultat. Relat triomfalista, no hi ha possibilitat de derrota perquè tots junts ("Junts" paraula molt important, "Unitat en la diversitat" enfront l'enemic) ho farem tot.
Aquest relat de victòria és, per mi, l'únic taló d'Aquil·les que tenen perquè se'ls està derivant cap a la prepotència. 
I els companys d'ERC assumint la decisió de la seva direcció, de moment, conformen el corrent socialdemòcrata del nou Partit Nacionalista Català. Així com a mínim, el Carles Campuzano ja no estarà sol. Si més endavant la cosa canvia, el temps dirà.
Tot per tornar a fer al salva-pàtries de Mas, President, tot per mantenir l'hegemonia (que és molt més que guanyar unes eleccions) del nou Partit Nacionalista Català. Abans era "fer País", ara és "fer la Independència". I, a sobre, guanyaran...

divendres, 22 de maig de 2015

La dignitat de la meva generació

D'aquí a pocs dies es sabran els resultats de les eleccions locals 2015 i també, especialment, el resultat de la "Batalla per Barcelona".
No amagaré les meves simpaties per Barcelona en Comú i vull aprofitar avui, abans de guanyar o perdre, per fer un petit homenatge a molta gent del meu voltant que s'ha compromès en aquest projecte.
Portem 7 anys des del crac de 2008, 7 anys des que la realitat de la lògica neoliberal va quedar descarnada davant dels nostres ulls. Després han vingut anys de retallades econòmiques i socials, del buidatge dels nostres drets i de retrocessos en tots els àmbits polítics, públics i col·lectius.
També han vingut moments d'esperança, de revolta i de lluita, per a retrobar la solidaritat entre iguals i tornar a construir noves il·lusions.
Aquest en serà un altre d'aquest moments, protagonitzat per gent a qui sento propera que ha decidit fer un pas endavant, gent que ha abandonat els seus cercles de confort i ha decidit ficar-se en una aventura per intentar transformar el seu entorn. Són gent de la meva generació i també de generacions anteriors. Algunes persones han deixat posicions estables i còmodes per "tirar-se a la piscina", d'altres han deixat les seves precarietats d'equilibri inestable per ficar-s'hi.
Han vingut d'àmbits diferents des de l'acadèmia a les organitzacions socials, amb bagatges diversos que van des de la lluita contra les privatitzacions de serveis bàsics a la lluita pel respecte als Drets Humans. 
S'han ajuntat amb gent de tradicions polítiques diferents abandonant els consensos fàcils i les dinàmiques sobreenteses. S'han fet un fart de posar, endreçar, recollir i treure cadires.
Han fet un pas per guanyar i no pas per resistir ni per fer un bon resultat. Han anat a convèncer a l'indecís, a jugar a camp advers per a sacsejar els propis principis.
S'han hagut d'empassar algun gripau, un nom, una icona, una cara....   
També han hagut de suportar la miopia d'aquells que no volien sortir de la zona de confort de les idees assumides, de la puresa ideològica i la coherència per pantalla. O d'aquells que no han entès què volia dir sortir a guanyar, sense guardar forces per la propera batalla. 
El moment era ara, no pas perquè la recuperació econòmica hagi de tornar i millorin les condicions econòmiques de la població. Això no passarà, però la gent s'adaptarà a la nova situació i a les noves condicions i s'acostumarà als nous drets esquifits que li quedaran.
La veritat és que a mi, per circumstancies diverses, m'ha agafat a contrapeu, i per això em veig en el deure de fer aquest escrit.
Perquè elles i ells han fet canviar la por de bàndol, ni que sigui per unes setmanes. Han aconseguit que el debat es centrés en els interessos de la majoria de la gent i no pas en paraules buides com creixement, recuperació, etc.
Quan ens preguntin què vareu fer quan el sistema neoliberal vos va arrabassar els dret socials i polítics, podrem dir que vam lluitar.
Elles i ells han aixecat la dignitat de la meva generació.


PS: Ep, açò també val pels companys i companyes d'Ara Maó

dilluns, 27 d’octubre de 2014

La independència no és a tocar

La independència no és a tocar, bàsicament, perquè no depèn només de la voluntat de la ciutadania de Catalunya.
Depèn de l'Estat Espanyol i del capital amb seu a Espanya (especialment a Madrid però també a Barcelona i Bilbao), depèn de la Unió Europea i del capital amb seu a Europa, i depèn de la geopolítica i la diplomàcia internacional.
El símptoma més clar que la independència de Catalunya no és a tocar va passar tot just la setmana passada: No havien passat ni 3 setmanes des que s'havia suspès cautelarment la consulta no vinculant sobre el futur polític de Catalunya i l'Estat Espanyol va aconseguir un seient al Consell de Seguretat de les Nacions Unides.
El conflicte català no ha passat de les imatges de manifestacions massives de la premsa internacional, no ha arribat a les taules dels funcionaris dels ministeris d'exteriors respectius perquè no té l'entitat d'un conflicte internacional (desgraciadament els conflictes es mesuren o bé en barrils de petroli/quilos d'or o bé en morts, i els morts al final no pesen gaire com saben els palestins). A vegades, convé posar el punt de vista una mica lluny per analitzar millor. Això també ho sabien els pilots del "Procés", tant els del Govern com els altres.
Guillem Martínez sempre posa com a exemple que l'actual govern de la Generalitat de Catalunya encara no ha fet servir les seves "ambaixades" per intentar informar del "Procés" a les diverses cancelleries.
L'objectiu no és la independència sinó uns altres.  
El primer i més important és mantenir la cohesió interna, en un període en què Catalunya és el territori de Espanya on més ha crescut la desigualtat social, és necessari un esforç extraordinari per mantenir la idea de "Transversalitat" (quina gran paraula) sense fixar-se en l'equitat: "Tots junts tenim un objectiu comú i fixar-se ara en les nostre diferencies endarrereix la consecució de l'objectiu".
El segon és propagandístic, en un moment de manca de recursos públics i onada neoliberal (privatitzacions i vendes de patrimoni a dojo), cal donar la sensació que el govern està treballant durament fent..."Procés" i no mirar res més.
El tercer és sobrevingut, la supervivència del partit dels amos. A ningú se li escapa que ens trobem en un moment de final de règim, de canvi d'època i de transició (paraula sobadeta també) i que el partit que més anys ha governat una administració pública, la Generalitat, a l'Estat Espanyol ha estat CiU (de fet, ha governat més anys CiU la Generalitat que el PP el Govern de les Illes Balears, que ja és dir). CiU és un partit hegemònic del règim i té tots els números de la rifa per caure amb ell. L'esclat del Cas Pujol (també el podríem anomenar Cas Convergència) no és més que una confirmació d'això mateix.
El partit del President és, sembla, la solució que els estrategues de CiU han vist més factible i s'hi han posat a marxes forçades.
Fins ara a l'Independentisme de tota la vida (ERC i CUP) el "Procés" els servia per donar carta de maduresa política i centralitat als seus arguments, i aprofitant, anaven deixant contra les cordes el nacionalisme català Conservador de CiU, com a mínim fins fa 10 dies, quan sembla que s'han tornat a definir els límits del camp de joc.
Els del PSC de Pere Navarro, fa dos anys, es pensaven que tenien capacitat i poder suficient per definir el camp de joc (Federalisme vs Independentisme) i no van veure que el camp ja els hi havien definit (traspàs de força i moviments tectònics dins de l'Independentisme). Sembla que Iceta ja ho ha entès i ha decidit posar-se de perfil, en una baralla on no hi té res a guanyar.
A ICV-EUiA, fan més o menys com el PSC però a l'altra banda de la línia vermella, no tenen res a guanyar (no guanyaran cap vot per declarar-se Independentistes) i s'agafen a un punt històric del seu programa (el Dret d'autodeterminació del pobles) per mantenir-se en el joc, mantenir la unitat interna mentre segueixen fent la seva política contra l'austeritat. Tot i que tingui membres que es declarin independentistes, aquests no creuen que la Independència sigui l'objectiu polític més important.
Pel PP i Ciutadans, els hi estan fent la la campanya, tot mantenint el seu electorat en tensió i preparat per a qualsevol elecció.
Escric això perque està bé saber on som quan les coses s'acceleren i sembla que tothom corri com a gallines sense cap.
Un cop llegida aquesta entrada, torneu a repassar els esdeveniments polítics de les darreres setmanes i penseu en si és necessària una convocatòria d'eleccions "plebiscitàries" i una llista unitària "de país".

dimarts, 15 d’octubre de 2013

El Dret a l'Aigua a la Serralada del Bálsamo

La setmana passada em va arribar una noticia des del municipi de Zaragoza a la Serralada del "Bálsamo" a El Salvador, la noticia es pot veure a la web d'ANDA.
La noticia explica que 7 comunitats periurbanes de Zaragoza han aconseguit sistemes d'abastament d'aigua potable gràcies a ANDA, que els ha construït.
Si no sabéssim res més, aquí es quedaria la noticia i tal dia farà un any. Però resulta que tenim més informació sobre aquestes comunitats, resulta que hi ha tota una història darrera d'aquesta noticia, una història com toca; amb bons i dolents; amb protagonistes i actors de repartiment.
Els protagonistes bons, evidentment, són les persones que viuen en aquestes comunitats i uns quants salvadorencs i salvadorenques més que, treballant en diferents organitzacions, porten un munt d'anys organitzant i mobilitzant la població per assolir els seus Drets.
Entre els dolents destaquen un grupet de persones, també salvadorenques, promotors urbanístics, constructors i especuladors en general. També hi tindríem uns quants buròcrates i funcionaris d'ANDA.
Per un cop, deixeu-me també parlar dels actors de repartiment, jo entre ells.
Per mi la història comença l'any 2001, quan Enginyeria Sense Fronteres i una organització salvadorenca (en aquell moment Cordes Bálsamo) inicien un procés anomenat Pla Director d'Abastament i Sanejament de Comunitats Rurals. Es tractava d'aixecar informació de les comunitats rurals de la serralada per buscar les millors alternatives per garantir el seu abastament d'aigua potable. En el primer any es van buscar alternatives per a una vuitantena de comunitats en 3 municipis, en 10 anys es va aixecar informació d'unes 700 comunitats d'11 municipis.
Des del principi ja es va veure que per unes comunitats de Zaragoza i San José Villanueva la cosa no pintava bé, la seva única possibilitat era que ANDA, que abastia el casc urbà dels municipis, allargués les canonades. A partir d'aquí es van començar un seguit de reunions amb els responsables tècnics i polítics d'ANDA per a que busquessin solucions, se'ls van presentar projectes i càlculs per convença'ls que era factible, però sense cap èxit.
Cap al 2005, Enginyeria Sense Fronteres, que seguíem treballant a la zona, varem decidir canviar de contrapart, l'organització local amb la qual es treballava, per iniciar el treball amb ACUA (Asociación Comunitaria Unida por Agua y la Agricultura).
Entre els anys 2006 i 2007, varem preparar un estudi de la inversió necessària per poder garantir el subministrament d'aigua a aquestes comunitats i el varem enviar a la comissió de pressupostos del parlament salvadorenc (via diputades del FMLN). Tampoc va funcionar.
I el 2009 fent recerca sobre les inversions d'ANDA, vam descobrir el FIHIDRO, del que ja us he parlat algunes vegades. Aquí teniu un parell de vídeos.




Va començar llavors la pressió sobre els promotors urbanístics i, amb el canvi de govern, la pressió directa sobre els responsables polítics. Comunicats, manifestacions, cartes, reunions,...
Doncs ara, a octubre de 2013, 800 famílies, unes 5.000 persones de les comunitats de Zaragoza (Zaite I i II, Miramar, Corinto II,  Corralito, San Antonio II i La Fuente I i II) han aconseguit tenir aigua potable amb nous sistemes d'abastament, allargant les canonades d'ANDA fins a les seves comunitats.
Com he dit abans, deixeu-me doncs que, només per una vegada, dediqui aquest escrit als actors de repartiment de la història que durant 12 anys han/hem estat treballant per aconseguir-ho, els que van estar, més enllà de la jornada laboral, deixant-se les celles i un tros de la salut mental com l'Eli, el Lluís, l'Oriol, la Teresa, la Marian, la Bàrbara, la Cristina, el Marc i uns quants més. També la trentena llarga de voluntaris i voluntàries que, tant des de casa com passant les vacances a El Salvador, van col·laborar aixecant la informació, fent els càlculs de les possibles alternatives d'abastament i tantes reunions, com la Laia, el Miquel, l'Ester, la Júlia, la Macarena, el Victor, la Milena, la Susanna, la Xènia, el Xavi, el Gerard, l'Alvaro, l'Anna i molts més.
12 anys es diuen molt ràpid, però suposen molta feina i molt d'esforç, i no hem acabat, que encara falten les comunitats de San José Villanueva.  
Aquesta història es pot dedicar també a tots aquells il·luminats que sentencien que destinar fons a les ONG no serveix per a res, que no són capaces d'aconseguir resultats.
Doncs resulta que els processos de desenvolupament, d'organització política i d'assoliment de Drets requereixen el seu temps i aquest temps no entra en els paràmetres dels projectes, els programes i les subvencions sinó en els paràmetres del compromís, la lluita i perseverança.
Tinguem-ho present també nosaltres per les lluites que tenim entre mans i pels Drets Socials que, dia rere dia, anem perdent.

diumenge, 17 de febrer de 2013

Reforma vs. Revolució

Des de les eleccions del passat 25 de novembre li vaig donant tombs al dilema entre reforma i revolució, sobretot després de veure els resultats de les forces d'esquerres. I ara després de la setmana en que s'ha admès a tràmit la ILP per la Dació en Pagament, el Dret a l'Habitatge i el Lloguer Social promoguda per la Plataforma d'Afectats per la Hipoteca crec que és un bon moment per posar sobre la taula unes quantes idees.
Primer de tot, vull dir que vaig anar ahir a la Manifestació de la PAH, i que vaig veure com es mobilitzaven el que són ara les classes treballadores, o populars, del segle XXI. Gent de totes les edats, famílies i gent gran, de llengua catalana, castellana i altres, d'origen local o forani (per primer cop vaig veure immigrants llatinoamericans a la mateixa "mani" que paquistanesos o subsaharians, enmig d'un mar de gent "local"). Aquells que durant tan de temps ens vam creure classe mitjana i que de cop veiem que no ho som i mai no ho hem estat. Mobilitzats per un Dret Social, l'Habitatge, i també, perquè no dir-ho, contra un enemic comú, el conglomerat de partits polítics majoritaris i poder financer. S'està tensant la corda i no està clar de quina banda afluixarà. I això, de moment, és més encoratjador que no pas no tenir alternativa.
Segurament no sóc l'únic que s'està plantejant aquestes qüestions. Hi ha algun article que ja parla d'això en referència a la irrupció de la CUP al Parlament de Catalunya.
Crec que cal aquesta entesa, perquè el moviments socials han de tenir un interlocutor vàlid i potent que porti a la pràctica les seves demandes, tenint tots clar quin és el seu paper. Els moviments socials no han de fer de partit polític i els partits polítics no en sabran mai de fer de moviment social. Espero que els arbres ens deixin veure el bosc.
Mentre espero, el sistema bipartidista espanyol fa aigües ràpidament quan enganxen un tresorer emprenyat amb els seus, i l'Oasi Català se n'ha anat a fer punyetes entre suborns de la màfia russa, comissions entre la sociovergència i espies.

diumenge, 11 de novembre de 2012

Deixeu que les comissions s'acostin a mi

No m'hi he pogut resistir, ha estat més fort que la meva força de voluntat així que aquí la teniu:

I també hi ha aquest altre que m'agrada especialment.
Que s'obrin les Aigües del Ter Llobregat per a què hi entri el capital privat: 
Visca les estructures d'estat privatitzades. Ens parlen d'estat propi i es venen el país.