La independència no és a tocar, bàsicament, perquè no depèn només de la voluntat de la ciutadania de Catalunya.
Depèn de l'Estat Espanyol i del capital amb seu a Espanya (especialment a Madrid però també a Barcelona i Bilbao), depèn de la Unió Europea i del capital amb seu a Europa, i depèn de la geopolítica i la diplomàcia internacional.
El símptoma més clar que la independència de Catalunya no és a tocar va passar tot just la setmana passada: No havien passat ni 3 setmanes des que s'havia suspès cautelarment la consulta no vinculant sobre el futur polític de Catalunya i l'Estat Espanyol va aconseguir un seient al Consell de Seguretat de les Nacions Unides.
El conflicte català no ha passat de les imatges de manifestacions massives de la premsa internacional, no ha arribat a les taules dels funcionaris dels ministeris d'exteriors respectius perquè no té l'entitat d'un conflicte internacional (desgraciadament els conflictes es mesuren o bé en barrils de petroli/quilos d'or o bé en morts, i els morts al final no pesen gaire com saben els palestins). A vegades, convé posar el punt de vista una mica lluny per analitzar millor. Això també ho sabien els pilots del "Procés", tant els del Govern com els altres.
Guillem Martínez sempre posa com a exemple que l'actual govern de la Generalitat de Catalunya encara no ha fet servir les seves "ambaixades" per intentar informar del "Procés" a les diverses cancelleries.
L'objectiu no és la independència sinó uns altres.
El primer i més important és mantenir la cohesió interna, en un període en què Catalunya és el territori de Espanya on més ha crescut la desigualtat social, és necessari un esforç extraordinari per mantenir la idea de "Transversalitat" (quina gran paraula) sense fixar-se en l'equitat: "Tots junts tenim un objectiu comú i fixar-se ara en les nostre diferencies endarrereix la consecució de l'objectiu".
El segon és propagandístic, en un moment de manca de recursos públics i onada neoliberal (privatitzacions i vendes de patrimoni a dojo), cal donar la sensació que el govern està treballant durament fent..."Procés" i no mirar res més.
El tercer és sobrevingut, la supervivència del partit dels amos. A ningú se li escapa que ens trobem en un moment de final de règim, de canvi d'època i de transició (paraula sobadeta també) i que el partit que més anys ha governat una administració pública, la Generalitat, a l'Estat Espanyol ha estat CiU (de fet, ha governat més anys CiU la Generalitat que el PP el Govern de les Illes Balears, que ja és dir). CiU és un partit hegemònic del règim i té tots els números de la rifa per caure amb ell. L'esclat del Cas Pujol (també el podríem anomenar Cas Convergència) no és més que una confirmació d'això mateix.
El partit del President és, sembla, la solució que els estrategues de CiU han vist més factible i s'hi han posat a marxes forçades.
Fins ara a l'Independentisme de tota la vida (ERC i CUP) el "Procés" els servia per donar carta de maduresa política i centralitat als seus arguments, i aprofitant, anaven deixant contra les cordes el nacionalisme català Conservador de CiU, com a mínim fins fa 10 dies, quan sembla que s'han tornat a definir els límits del camp de joc.
Els del PSC de Pere Navarro, fa dos anys, es pensaven que tenien capacitat i poder suficient per definir el camp de joc (Federalisme vs Independentisme) i no van veure que el camp ja els hi havien definit (traspàs de força i moviments tectònics dins de l'Independentisme). Sembla que Iceta ja ho ha entès i ha decidit posar-se de perfil, en una baralla on no hi té res a guanyar.
A ICV-EUiA, fan més o menys com el PSC però a l'altra banda de la línia vermella, no tenen res a guanyar (no guanyaran cap vot per declarar-se Independentistes) i s'agafen a un punt històric del seu programa (el Dret d'autodeterminació del pobles) per mantenir-se en el joc, mantenir la unitat interna mentre segueixen fent la seva política contra l'austeritat. Tot i que tingui membres que es declarin independentistes, aquests no creuen que la Independència sigui l'objectiu polític més important.
Pel PP i Ciutadans, els hi estan fent la la campanya, tot mantenint el seu electorat en tensió i preparat per a qualsevol elecció.
Escric això perque està bé saber on som quan les coses s'acceleren i sembla que tothom corri com a gallines sense cap.
Un cop llegida aquesta entrada, torneu a repassar els esdeveniments polítics de les darreres setmanes i penseu en si és necessària una convocatòria d'eleccions "plebiscitàries" i una llista unitària "de país".
El conflicte català no ha passat de les imatges de manifestacions massives de la premsa internacional, no ha arribat a les taules dels funcionaris dels ministeris d'exteriors respectius perquè no té l'entitat d'un conflicte internacional (desgraciadament els conflictes es mesuren o bé en barrils de petroli/quilos d'or o bé en morts, i els morts al final no pesen gaire com saben els palestins). A vegades, convé posar el punt de vista una mica lluny per analitzar millor. Això també ho sabien els pilots del "Procés", tant els del Govern com els altres.
Guillem Martínez sempre posa com a exemple que l'actual govern de la Generalitat de Catalunya encara no ha fet servir les seves "ambaixades" per intentar informar del "Procés" a les diverses cancelleries.
L'objectiu no és la independència sinó uns altres.
El primer i més important és mantenir la cohesió interna, en un període en què Catalunya és el territori de Espanya on més ha crescut la desigualtat social, és necessari un esforç extraordinari per mantenir la idea de "Transversalitat" (quina gran paraula) sense fixar-se en l'equitat: "Tots junts tenim un objectiu comú i fixar-se ara en les nostre diferencies endarrereix la consecució de l'objectiu".
El segon és propagandístic, en un moment de manca de recursos públics i onada neoliberal (privatitzacions i vendes de patrimoni a dojo), cal donar la sensació que el govern està treballant durament fent..."Procés" i no mirar res més.
El tercer és sobrevingut, la supervivència del partit dels amos. A ningú se li escapa que ens trobem en un moment de final de règim, de canvi d'època i de transició (paraula sobadeta també) i que el partit que més anys ha governat una administració pública, la Generalitat, a l'Estat Espanyol ha estat CiU (de fet, ha governat més anys CiU la Generalitat que el PP el Govern de les Illes Balears, que ja és dir). CiU és un partit hegemònic del règim i té tots els números de la rifa per caure amb ell. L'esclat del Cas Pujol (també el podríem anomenar Cas Convergència) no és més que una confirmació d'això mateix.
El partit del President és, sembla, la solució que els estrategues de CiU han vist més factible i s'hi han posat a marxes forçades.
Fins ara a l'Independentisme de tota la vida (ERC i CUP) el "Procés" els servia per donar carta de maduresa política i centralitat als seus arguments, i aprofitant, anaven deixant contra les cordes el nacionalisme català Conservador de CiU, com a mínim fins fa 10 dies, quan sembla que s'han tornat a definir els límits del camp de joc.
Els del PSC de Pere Navarro, fa dos anys, es pensaven que tenien capacitat i poder suficient per definir el camp de joc (Federalisme vs Independentisme) i no van veure que el camp ja els hi havien definit (traspàs de força i moviments tectònics dins de l'Independentisme). Sembla que Iceta ja ho ha entès i ha decidit posar-se de perfil, en una baralla on no hi té res a guanyar.
A ICV-EUiA, fan més o menys com el PSC però a l'altra banda de la línia vermella, no tenen res a guanyar (no guanyaran cap vot per declarar-se Independentistes) i s'agafen a un punt històric del seu programa (el Dret d'autodeterminació del pobles) per mantenir-se en el joc, mantenir la unitat interna mentre segueixen fent la seva política contra l'austeritat. Tot i que tingui membres que es declarin independentistes, aquests no creuen que la Independència sigui l'objectiu polític més important.
Pel PP i Ciutadans, els hi estan fent la la campanya, tot mantenint el seu electorat en tensió i preparat per a qualsevol elecció.
Escric això perque està bé saber on som quan les coses s'acceleren i sembla que tothom corri com a gallines sense cap.
Un cop llegida aquesta entrada, torneu a repassar els esdeveniments polítics de les darreres setmanes i penseu en si és necessària una convocatòria d'eleccions "plebiscitàries" i una llista unitària "de país".
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada