divendres, 14 d’agost del 2015

Les properes eleccions (I)

Artur Mas ja ho ha fet, ha signat el decret de convocatòria d'eleccions al Parlament de Catalunya el proper 27 de setembre de 2015. I ho ha fet en rigorós directe emès pel telenotícies de la cadena pública catalana. Segurament la ploma amb què ha signat el decret ja deu ser camí del MHcat.
Aquestes eleccions que venen prometen ser transcendentals, força més importants que qualssevol altres eleccions autonòmiques fins ara.
De tota manera, no les puc considerar un plebiscit perquè, com ja vaig raonar abans, no em crec que ens hi vagi la independència en aquesta jornada. No estem a tocar de la independència ni a 18 ni a 24 mesos ni fer-hi prop.
El "Procés" independentista ha funcionat com un Deus ex machina per al nacionalisme català de dretes, que el va abraçar fins a instrumentalitzar-lo en el moment decisiu del 9N i de llavors ençà ja no la deixat anar.
El resultat de les eleccions municipals va generar molta inquietud en els cervells del nacionalisme català, perquè un altre vector de canvi apareixia en escena per robar protagonisme.
Per l'altre banda, també va suposar una responsabilitat massa gran pels artífexs de les confluències d'esquerres. Articular una proposta alternativa en 4 mesos sense tenir un moviment social d'abast català fort al darrere i sense uns lideratges clars. Hi ha va haver una petita finestra d'oportunitat, a finals de juny hi havia una petita possibilitat que una llista de Catalunya en comú guanyés a CiU.   
Els cervells de la CDC no van perdre temps davant de la possibilitat de perdre les regnes, van deixar anar el pes mort de UDC i van posar tota l'artilleria comunicativa sobre ERC. Aquests últims, veien que el seu màxim leitmotiv perdia pistonada enfront dels nous vents de canvi i van abraçar l'ós.      
A partir d'aquí el tema s'ha anat posant costerut per a uns i de baixada pels altres.
Ara, tenim una llista que recepta la mateixa solució "simple" a tots els problemes dels ciutadans i ciutadanes de Catalunya. Tot el que s'ha fet des del Govern de la Generalitat aquests darrers anys no existeix. Tot es solucionarà amb la Independència, el conflicte és horitzontal i no existeixen els conflictes de classe, no hi hagut corrupció i si n'hi hagut és per culpa d'Espanya, no hem posat un conseller per afavorir la sanitat privada, no hem fet la major privatització de serveis d'aigua de la història del país (emmerdada als tribunals), no hem culpabilitzat al pobre de la seva pobresa....
Per fer possible aquesta arriscada jugada cal una capacitat impressionant de generar fum, de política espectacle, de noms de persones il·lustres (segurament actuant de bona fe o no), de polítics florero que tapen les goteres, de mitjans de comunicació (públics i privats) fent d'altaveu de qualsevol nova dada que surti sobre el tema. Tota la menjadora sortint en tromba a festejar la candidatura, la Catalunya "oficial" orgullosa del resultat. Relat triomfalista, no hi ha possibilitat de derrota perquè tots junts ("Junts" paraula molt important, "Unitat en la diversitat" enfront l'enemic) ho farem tot.
Aquest relat de victòria és, per mi, l'únic taló d'Aquil·les que tenen perquè se'ls està derivant cap a la prepotència. 
I els companys d'ERC assumint la decisió de la seva direcció, de moment, conformen el corrent socialdemòcrata del nou Partit Nacionalista Català. Així com a mínim, el Carles Campuzano ja no estarà sol. Si més endavant la cosa canvia, el temps dirà.
Tot per tornar a fer al salva-pàtries de Mas, President, tot per mantenir l'hegemonia (que és molt més que guanyar unes eleccions) del nou Partit Nacionalista Català. Abans era "fer País", ara és "fer la Independència". I, a sobre, guanyaran...

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada