Estan passant moltes coses i molt depressa i els esdeveniments no ens deixen veure el bosc.
Hem tingut un estiu especialment crispat pel que fa a la situació financera i s'han repetit les frases com "els mercats ens vigilen" o "hem de estrénye'ns més el cinturó per acontentar els mercats" (semblen tretes d'una pel·lícula de terror de sèrie B però són ben reals).
Però, que fan els mercats? doncs senzillament guanyen diners amb l'especulació pura i dura; fins fa 3 anys especulaven amb hipoteques i títols de deute privat, després van passar a especular amb futurs alimentaris i matèries primeres (encara ho fan ara i els preus del menjar segueixen pujant) i, quan les coses van posar-se realment negres i van començar a petar societats d'inversió i bancs diversos, van passar a especular amb títols de deute públic, que són els valors més segurs que es poden trobar. Hi havia un problema: la rentabilitat del deute públic no és gaire elevada i, per tant, s'havia de jugar fort per sembrar dubtes sobre la seva fiabilitat perquè així els interessos a pagar serien més elevats.
Si tens un banc és molt fàcil guanyar diners: el Banc Central Europeu dóna liquidesa a un tipus d'interés molt baix (entre el 1 i el 1,25%) i els bancs l'inverteixen comprant deute públic que es paga a un interés molt més elevat (el d'Espanya i Itàlia ronda el 6%) i a més juguen a empitjorar la situació apostant en contra amb els diners dels Fons d'inversió i Plans de Pensions que gestionen. Ho explica tècnicament el Vicenç Navarro, i d'una forma més divertida aquest blog.
I d'on estant sortint els diners per pagar aquest increment dels interessos del deute públic? Doncs de retallar la despesa pública que serveix per moltes coses, entre elles, mantenir la cohesió social i garantir serveis públics com l'educació i la sanitat.
L'Observatorio Metropolitano va treure un llibre l'any 2010 amb Traficantes de Sueños sobre les peculiaritats del Capitalisme Ibèric (podeu descarregar-lo aquí, però vigileu que són més de 500 pàgines). En aquest estudi s'analitza com ha afectat la bombolla especulativa i la crisi posterior a les classes socials a l'Estat Espanyol. El 10% més ric no va haver-se d'endeutar (tenien patrimoni suficient) i va poder invertir en totxo i ciment amb grans beneficis (que ara inverteixen en especulació de deute); la gran classe mitjana (el 70% del mig) més o menys es va hipotecar per comprar per una banda l'habitatge o, en els trams superiors, segones i terceres residències com una inversió. Aquests estan hipotecats i ara, als de sota els estan desnonant, i els de dalt li veuen les orelles al llop. El 20% restant no va ni poder entrar a jugar.
Per cada dècima que puja la prima de risc del deute espanyol, les administracions públiques retallen despesa pública i la gent que fa servir els serveis públics, la gent que espera una ajuda per discapacitat o compra els medicaments subvencionats per l'estat està perdent els seus Drets Socials en favor de la gent que està invertint contra el deute públic. Evidentment la gent que guanya diners amb l'especulació del deute públic no fa servir els serveis públics. Així és com funciona un dels mecanismes de la lluita de classes del segle XXI.
A més, també podem parlar de financiarització, el traspàs al sistema financer d'activitats que eren productives o reproductives. La gent que té Plans de Pensions o Fons d'Inversió hauria de saber (alguns segur que ho saben) que amb els seus diners estan ajudant a destruir el petit i esquifit Estat de Benestar que fins ara teniem. La gran majoria d'aquests són classe treballadora (aquells que viuen de les rendes del treball) i estan jugant contra la seva mateixa classe.
Això són matemàtiques i, també, lluita de classes (digui el que digui l'Obama sobre els impostos).
Lluita de classes que la classe treballadora anem perdent o, com diu Warren Buffet, els superrics guanyen.
PS: Per molt que els membres dels Consells d'Administració de les empreses de l'IBEX 35 cobrin un sou i visquin d'aquest, em nego a acceptar que siguin classe treballadora, aquests no ho són ni ho han estat mai.
Hem tingut un estiu especialment crispat pel que fa a la situació financera i s'han repetit les frases com "els mercats ens vigilen" o "hem de estrénye'ns més el cinturó per acontentar els mercats" (semblen tretes d'una pel·lícula de terror de sèrie B però són ben reals).
Però, que fan els mercats? doncs senzillament guanyen diners amb l'especulació pura i dura; fins fa 3 anys especulaven amb hipoteques i títols de deute privat, després van passar a especular amb futurs alimentaris i matèries primeres (encara ho fan ara i els preus del menjar segueixen pujant) i, quan les coses van posar-se realment negres i van començar a petar societats d'inversió i bancs diversos, van passar a especular amb títols de deute públic, que són els valors més segurs que es poden trobar. Hi havia un problema: la rentabilitat del deute públic no és gaire elevada i, per tant, s'havia de jugar fort per sembrar dubtes sobre la seva fiabilitat perquè així els interessos a pagar serien més elevats.
Si tens un banc és molt fàcil guanyar diners: el Banc Central Europeu dóna liquidesa a un tipus d'interés molt baix (entre el 1 i el 1,25%) i els bancs l'inverteixen comprant deute públic que es paga a un interés molt més elevat (el d'Espanya i Itàlia ronda el 6%) i a més juguen a empitjorar la situació apostant en contra amb els diners dels Fons d'inversió i Plans de Pensions que gestionen. Ho explica tècnicament el Vicenç Navarro, i d'una forma més divertida aquest blog.
I d'on estant sortint els diners per pagar aquest increment dels interessos del deute públic? Doncs de retallar la despesa pública que serveix per moltes coses, entre elles, mantenir la cohesió social i garantir serveis públics com l'educació i la sanitat.
L'Observatorio Metropolitano va treure un llibre l'any 2010 amb Traficantes de Sueños sobre les peculiaritats del Capitalisme Ibèric (podeu descarregar-lo aquí, però vigileu que són més de 500 pàgines). En aquest estudi s'analitza com ha afectat la bombolla especulativa i la crisi posterior a les classes socials a l'Estat Espanyol. El 10% més ric no va haver-se d'endeutar (tenien patrimoni suficient) i va poder invertir en totxo i ciment amb grans beneficis (que ara inverteixen en especulació de deute); la gran classe mitjana (el 70% del mig) més o menys es va hipotecar per comprar per una banda l'habitatge o, en els trams superiors, segones i terceres residències com una inversió. Aquests estan hipotecats i ara, als de sota els estan desnonant, i els de dalt li veuen les orelles al llop. El 20% restant no va ni poder entrar a jugar.
Per cada dècima que puja la prima de risc del deute espanyol, les administracions públiques retallen despesa pública i la gent que fa servir els serveis públics, la gent que espera una ajuda per discapacitat o compra els medicaments subvencionats per l'estat està perdent els seus Drets Socials en favor de la gent que està invertint contra el deute públic. Evidentment la gent que guanya diners amb l'especulació del deute públic no fa servir els serveis públics. Així és com funciona un dels mecanismes de la lluita de classes del segle XXI.
A més, també podem parlar de financiarització, el traspàs al sistema financer d'activitats que eren productives o reproductives. La gent que té Plans de Pensions o Fons d'Inversió hauria de saber (alguns segur que ho saben) que amb els seus diners estan ajudant a destruir el petit i esquifit Estat de Benestar que fins ara teniem. La gran majoria d'aquests són classe treballadora (aquells que viuen de les rendes del treball) i estan jugant contra la seva mateixa classe.
Això són matemàtiques i, també, lluita de classes (digui el que digui l'Obama sobre els impostos).
Lluita de classes que la classe treballadora anem perdent o, com diu Warren Buffet, els superrics guanyen.
PS: Per molt que els membres dels Consells d'Administració de les empreses de l'IBEX 35 cobrin un sou i visquin d'aquest, em nego a acceptar que siguin classe treballadora, aquests no ho són ni ho han estat mai.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada