Amb la meva estada a El Salvador, i a Amèrica Llatina en general, he vist i après com de la dignitat dels pobles en sorgeixen drets, drets que per nosaltres són antics, com el dret de vaga o a tenir assistència sanitària gratuïta. Ara veig quin és el procés contrari, com dels drets socials que creia consolidats es passa a la caritat i a la beneficència, a l'assistencialisme vaja.
La pedra de toc del procés és la criminalització del pobre o, més ben dit, de la pobra.
Suposo que vau seguir la situació esperpèntica del mes d'agost amb la Renda Mínima d'Inserció i la més esperpèntica encara justificació dels consellers de la cosa. Ni una sola dada, ni una estadística, tan sols exemples aïllats: un que treballava en negre, dos que s'havien canviat de domicili, etc. Arguments de fons: els pobres són ganduls, no volen treballar i estafen als serveis socials.
Fa un setmana vaig llegir un reportatge que es titulava Urbanisme Antipersones on parlava de la situació a Salt, on l'Ajuntament ha decidit tallar l'aigua de les fonts públiques del centre de la vila, barri amb l'índex d'atur i immigració més elevat, perquè la gent les feia servir per rentar-se i omplia garrafes per emportarse-les a casa. Clar, no es podia permetre veure gent que es rentava al mateix carrer.
Les fonts públiques d'aigua als pobles i ciutats fan una funció social a banda de fer bonic. Serveixen per garantir que tothom pugui accedir a aigua potable encara que no pugui pagar-ne el rebut. Per experiència pròpia sé que la gent, a la mínima que pot pagar, prefereix tenir l'aixeta d'aigua a casa seva en lloc d'agafar-la d'una font pública i carregar-la fins a casa, a El Salvador, a Salt i a la Xina Popular.
Tancar les fonts públiques és una clara vulneració del Dret Humà d'accés a l'Aigua i Sanejament reconegut oficialment per les NNUU i, a més, és una criminalització més dels pobres, que són bruts i ens roben l'aigua que paguem entre tots.
Aquests dos casos només són exemples d'una tendència que va molt accelerada.
Quan es treballa en temes de Cooperació Internacional al Desenvolupament et sols acostumar a raonaments com aquests, que si als països del sud no treballa ningú, que si és culpa seva per tenir governants corruptes, que si en lloc de venir cap a aquí haurien de millorar la situació a casa seva, etc. Curiosament, alguns alemanys i nordeuropeus ara deuen estar dient el mateix dels països meditarranis.
Vivim temps difícils i estranys, i allò que s'havia aconseguit es va perdent, gota a gota, mica en mica. Primer en el camp de batalla de les raons i arguments, i després ja a la pràctica real.
Segurament la nostra societat, amb poca memòria, no recorda com es van aconseguir aquests drets socials. De fet, la meva generació tampoc no se'ls ha guanyat i qualsevol podria pensar que no hem fet res per consolidar-los.
Ara estem camí de perdre'ls i esbrinarem si aquests drets els teniem atorgats o guanyats, veurem si tenim prou dignitat per donar batalla pels nostres drets socials i econòmics. Si la tenim, potser perdrem la lluita, però almenys ens els haurem guanyat.
La pedra de toc del procés és la criminalització del pobre o, més ben dit, de la pobra.
Suposo que vau seguir la situació esperpèntica del mes d'agost amb la Renda Mínima d'Inserció i la més esperpèntica encara justificació dels consellers de la cosa. Ni una sola dada, ni una estadística, tan sols exemples aïllats: un que treballava en negre, dos que s'havien canviat de domicili, etc. Arguments de fons: els pobres són ganduls, no volen treballar i estafen als serveis socials.
Fa un setmana vaig llegir un reportatge que es titulava Urbanisme Antipersones on parlava de la situació a Salt, on l'Ajuntament ha decidit tallar l'aigua de les fonts públiques del centre de la vila, barri amb l'índex d'atur i immigració més elevat, perquè la gent les feia servir per rentar-se i omplia garrafes per emportarse-les a casa. Clar, no es podia permetre veure gent que es rentava al mateix carrer.
Les fonts públiques d'aigua als pobles i ciutats fan una funció social a banda de fer bonic. Serveixen per garantir que tothom pugui accedir a aigua potable encara que no pugui pagar-ne el rebut. Per experiència pròpia sé que la gent, a la mínima que pot pagar, prefereix tenir l'aixeta d'aigua a casa seva en lloc d'agafar-la d'una font pública i carregar-la fins a casa, a El Salvador, a Salt i a la Xina Popular.
Tancar les fonts públiques és una clara vulneració del Dret Humà d'accés a l'Aigua i Sanejament reconegut oficialment per les NNUU i, a més, és una criminalització més dels pobres, que són bruts i ens roben l'aigua que paguem entre tots.
Aquests dos casos només són exemples d'una tendència que va molt accelerada.
Quan es treballa en temes de Cooperació Internacional al Desenvolupament et sols acostumar a raonaments com aquests, que si als països del sud no treballa ningú, que si és culpa seva per tenir governants corruptes, que si en lloc de venir cap a aquí haurien de millorar la situació a casa seva, etc. Curiosament, alguns alemanys i nordeuropeus ara deuen estar dient el mateix dels països meditarranis.
Vivim temps difícils i estranys, i allò que s'havia aconseguit es va perdent, gota a gota, mica en mica. Primer en el camp de batalla de les raons i arguments, i després ja a la pràctica real.
Segurament la nostra societat, amb poca memòria, no recorda com es van aconseguir aquests drets socials. De fet, la meva generació tampoc no se'ls ha guanyat i qualsevol podria pensar que no hem fet res per consolidar-los.
Ara estem camí de perdre'ls i esbrinarem si aquests drets els teniem atorgats o guanyats, veurem si tenim prou dignitat per donar batalla pels nostres drets socials i econòmics. Si la tenim, potser perdrem la lluita, però almenys ens els haurem guanyat.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada