Segueixo parlant de les acampades, especialment de les acampades a Barcelona.
Un cop passat el cap de setmana de la Lliga de Campions i havent superat moments tensos, l'Acampada de Plaça Catalunya s'ha erigit en centre neuràlgic de totes les protestes socials del moment. Totes les protestes i manifestacions passen per la plaça, on es fan els parlaments i s'expliquen les causes. Universitaris, mestres d'escola i personal sanitari entre d'altres assumeixen que tothom té una sola lluita, la defensa dels nostres drets socials. El moviment intenta descentralizar les seves accions i en una setmana es fan 22 assemblees de barri a la ciutat (una per cada barri) amb no menys de 100 persones per assemblea. Jo visc al Barri de Sant Antoni i tinc la meva a menys de 30 metres de la porta de casa.
I es va convocar pels dies 14 i 15 de juny l'Aturada del Parlament.
L'Aturada del Parlament coincidia amb els primers debats sobre el nou pressupost de la Generalitat de Catalunya pel segon semestre de 2011, els pressupostos de les retallades. L'acció era una provocació en tota regla, una acció de desobediència civil (impedir un debat al parlament és delicte). Va ser una decisió molt agosarada però l'acció podia sortir bé, una multitud de gent pacífica de tot tipus rodejant el parlament hagués tingut una força molt important. La realitat, però, no va anar per on s'havia previst (normalment no sol anar-hi).
El perfil dels assistents a una acció d'un dimecres a primera hora del matí, no és el mateix que a una manifestació en cap de setmana. L'acció no es va preparar prou i hi va haver moments de violència. Va ser un error de càlcul important del moviment, se'n van adonar cap al migdia i van decidir marxar del parc de la Ciutadella; el moviment s'havia posat solet en un carreró sense sortida. Evidentment també hi va haver infiltrats de la policia però no van ser aquests els que van agredir als parlamentaris.
A partir d'aquí ve la impostura, el "no es pot segrestar la voluntat popular", "nova forma de guerrilla urbana", "són uns revolucionaris", etc. Resulta que aprovar els pressupostos més regressius i antisocials de la història recent de Catalunya és gairebé un deure patriòtic.
Tots els partits polítics estan endeutats fins a les celles amb bancs i pseudo-caixes i resulta que els que segrestem la democràcia som 4 arreplegats amb rastes i barba, au va!!!
A banda no està de sobres analitzar la posada en escena de tot plegat. Primer, tots tenim clar que aquest cop el Departament d'Interior va dialogar amb el moviment, el mateix moviment ho va penjar a la seva web. Els primers diputats en arribar no troben un camí format pels mossos i han de passar entre els manifestants; després és quan els mossos obren un espai sense manifestants per a que hi entrin els diputats en cotxe o a peu. Molts diputats no saben quin és el camí perquè segueixen intentant passar entre manifestants. Després uns quants diputats entren en les furgonetes dels mossos excepte uns quants high level polítics que ho fan en helicòpter, no hi havia cap altra manera d'entrar, no?
I tot trufat d'imatges del Felip Puig entrant i sortint del ple del parlament amb el telèfon a la mà: "No puc fer declaracions, estic coordinant el dispositiu de seguretat", au va!!!
Certament en Puig és un mestre dels escacs, com diu Xavier Bosch a Ara.cat (no puc linkar l'article perquè no estic registrat) és el Mou de la política catalana. Per cert, Bosch els té ben posats per escriure això treballant a TV3.
El govern ha trencat el servei al moviment dels indignats, ha remuntat i, amb sort, ara estariem 1 a 2 a favor de Puig.
Avui, 19 de juny, hi ha 98 manifestacions i concentracions contra el Pacte de l'Euro a tot l'estat espanyol i n'hi ha més a la resta del món, sota la consigna "No pagarem la seva crisi".
A plaça Catalunya també n'hi ha una a les 17h, avui es veurà si el moviment dels indignats pot, podem, remuntar. De moment, Prou Retallades (300 entitats socials de Catalunya incloent sindicats) recolzen la manifestació i hi aniran sense cap consigna, bandera o logotip per complir amb les demandes dels indignats.
Un cop passat el cap de setmana de la Lliga de Campions i havent superat moments tensos, l'Acampada de Plaça Catalunya s'ha erigit en centre neuràlgic de totes les protestes socials del moment. Totes les protestes i manifestacions passen per la plaça, on es fan els parlaments i s'expliquen les causes. Universitaris, mestres d'escola i personal sanitari entre d'altres assumeixen que tothom té una sola lluita, la defensa dels nostres drets socials. El moviment intenta descentralizar les seves accions i en una setmana es fan 22 assemblees de barri a la ciutat (una per cada barri) amb no menys de 100 persones per assemblea. Jo visc al Barri de Sant Antoni i tinc la meva a menys de 30 metres de la porta de casa.
I es va convocar pels dies 14 i 15 de juny l'Aturada del Parlament.
L'Aturada del Parlament coincidia amb els primers debats sobre el nou pressupost de la Generalitat de Catalunya pel segon semestre de 2011, els pressupostos de les retallades. L'acció era una provocació en tota regla, una acció de desobediència civil (impedir un debat al parlament és delicte). Va ser una decisió molt agosarada però l'acció podia sortir bé, una multitud de gent pacífica de tot tipus rodejant el parlament hagués tingut una força molt important. La realitat, però, no va anar per on s'havia previst (normalment no sol anar-hi).
El perfil dels assistents a una acció d'un dimecres a primera hora del matí, no és el mateix que a una manifestació en cap de setmana. L'acció no es va preparar prou i hi va haver moments de violència. Va ser un error de càlcul important del moviment, se'n van adonar cap al migdia i van decidir marxar del parc de la Ciutadella; el moviment s'havia posat solet en un carreró sense sortida. Evidentment també hi va haver infiltrats de la policia però no van ser aquests els que van agredir als parlamentaris.
A partir d'aquí ve la impostura, el "no es pot segrestar la voluntat popular", "nova forma de guerrilla urbana", "són uns revolucionaris", etc. Resulta que aprovar els pressupostos més regressius i antisocials de la història recent de Catalunya és gairebé un deure patriòtic.
Tots els partits polítics estan endeutats fins a les celles amb bancs i pseudo-caixes i resulta que els que segrestem la democràcia som 4 arreplegats amb rastes i barba, au va!!!
A banda no està de sobres analitzar la posada en escena de tot plegat. Primer, tots tenim clar que aquest cop el Departament d'Interior va dialogar amb el moviment, el mateix moviment ho va penjar a la seva web. Els primers diputats en arribar no troben un camí format pels mossos i han de passar entre els manifestants; després és quan els mossos obren un espai sense manifestants per a que hi entrin els diputats en cotxe o a peu. Molts diputats no saben quin és el camí perquè segueixen intentant passar entre manifestants. Després uns quants diputats entren en les furgonetes dels mossos excepte uns quants high level polítics que ho fan en helicòpter, no hi havia cap altra manera d'entrar, no?
I tot trufat d'imatges del Felip Puig entrant i sortint del ple del parlament amb el telèfon a la mà: "No puc fer declaracions, estic coordinant el dispositiu de seguretat", au va!!!
Certament en Puig és un mestre dels escacs, com diu Xavier Bosch a Ara.cat (no puc linkar l'article perquè no estic registrat) és el Mou de la política catalana. Per cert, Bosch els té ben posats per escriure això treballant a TV3.
El govern ha trencat el servei al moviment dels indignats, ha remuntat i, amb sort, ara estariem 1 a 2 a favor de Puig.
Avui, 19 de juny, hi ha 98 manifestacions i concentracions contra el Pacte de l'Euro a tot l'estat espanyol i n'hi ha més a la resta del món, sota la consigna "No pagarem la seva crisi".
A plaça Catalunya també n'hi ha una a les 17h, avui es veurà si el moviment dels indignats pot, podem, remuntar. De moment, Prou Retallades (300 entitats socials de Catalunya incloent sindicats) recolzen la manifestació i hi aniran sense cap consigna, bandera o logotip per complir amb les demandes dels indignats.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada