Encara no havia escrit cap entrada per parlar sobre el moviment 15 M o dels Indignats, crec que ara, després del que va passar al parlament és un bon moment per fer-ho.
El sorgiment del moviment va ser molt espontani però tothom percebia que hi havia un fort malestar social de fons que no s'havia traduït en res concret. A banda de descobrir que el consens social dels darrers 30 anys se'n va per l'aigüera, hi ha la visió descarnada que el poder polític és un senzill servent del poder econòmic. Això darrer molts ja ho sabiem de sobres però en els últims mesos s'ha fet tan diàfan que feia mal a la vista i tot.
I llavors va arribar el moviment dels indignats, primer com una manifestació convocada per Democràcia Real Ja que a Madrid va desembocar en un intent d'acampada a la "Puerta del Sol" que la policia va frustrar, provocant un segon intent que va tenir èxit.
A la resta de l'Estat Espanyol les acampades van néixer com bolets. I a Barcelona van començar les acampades a la Plaça Catalunya. El fet que no sigui un moviment nascut als països catalans i que tingui abast estatal ha fet que un sector de l'esquerra independentista no tingui especials simpaties per aquest moviment.
La primera fase del moviment es podria fixar fins al dia de les eleccions municipals del 22 de maig i una bona manera d'entendre'l pot ser llegint 3 articles de David Fernàndez a Vilaweb: Quanta democràcia aguanta el capitalisme?; Quan indignar-se esdevé il·legal? i Error al sistema.
La plaça Catalunya es va convertir en una escola de formació i conscienciació política a l'aire lliure i hi assistien tot tipus de persones, de totes les edats i condicions. De cop i volta al bars i terrasses de Barcelona es va tornar a parlar de política, d'economia i, fins i tot, van tornar a sentir-se paraules que tothom pensava oblidades (classe treballadora, capitalistes, rentistes,...). Podeu veure el resultats d'una enquesta sobre el moviment aquí.
Després de les eleccions tothom pensava que el moviment es moriria d'inanició però va aguantar uns quants dies més del compte fins a arribar al 27 de maig, quan des del Govern de la Generalitat van intentar fer una prova per veure quin recolzament real tenia el moviment, Felip Puig va enviar els seus mossos a fer neteja. Envià 350 mossos per desallotjar uns 200 acampats a primera hora del matí, i al cap de dues hores van aparèixer més de 3.000 persones rodejant plaça Catalunya. Les imatges que s'han transmès per les televisions són prou clares per entendre què va passar (resistència passiva contra porres i pilotes de goma), però també podeu llegir al David i l'article Ni que sia per vergonya.
Error de càlcul garrafal del senyor Felip Puig i a les 19:00 de la tarda hi havia a la plaça Catalunya més de 10.000 persones. El moviment dels acampats es va revitalitzar i gent de totes les condicions s'indignà encara més, fins i tot gent de la zona de dalt de la Diagonal va baixar fins a plaça Catalunya per donar suport.
L'endemà, el Barça va guanyar la Copa d'Europa, i durant les celebracions els indignats van donar una lliçó d'organització i ordre formant una muralla humana que impedia qualsevol aldarull dins la plaça.
El moviment dels indignats va guanyar un set a les autoritats. Indignats 1, Felip Puig 0.
I llavors va arribar el moviment dels indignats, primer com una manifestació convocada per Democràcia Real Ja que a Madrid va desembocar en un intent d'acampada a la "Puerta del Sol" que la policia va frustrar, provocant un segon intent que va tenir èxit.
A la resta de l'Estat Espanyol les acampades van néixer com bolets. I a Barcelona van començar les acampades a la Plaça Catalunya. El fet que no sigui un moviment nascut als països catalans i que tingui abast estatal ha fet que un sector de l'esquerra independentista no tingui especials simpaties per aquest moviment.
La primera fase del moviment es podria fixar fins al dia de les eleccions municipals del 22 de maig i una bona manera d'entendre'l pot ser llegint 3 articles de David Fernàndez a Vilaweb: Quanta democràcia aguanta el capitalisme?; Quan indignar-se esdevé il·legal? i Error al sistema.
La plaça Catalunya es va convertir en una escola de formació i conscienciació política a l'aire lliure i hi assistien tot tipus de persones, de totes les edats i condicions. De cop i volta al bars i terrasses de Barcelona es va tornar a parlar de política, d'economia i, fins i tot, van tornar a sentir-se paraules que tothom pensava oblidades (classe treballadora, capitalistes, rentistes,...). Podeu veure el resultats d'una enquesta sobre el moviment aquí.
Després de les eleccions tothom pensava que el moviment es moriria d'inanició però va aguantar uns quants dies més del compte fins a arribar al 27 de maig, quan des del Govern de la Generalitat van intentar fer una prova per veure quin recolzament real tenia el moviment, Felip Puig va enviar els seus mossos a fer neteja. Envià 350 mossos per desallotjar uns 200 acampats a primera hora del matí, i al cap de dues hores van aparèixer més de 3.000 persones rodejant plaça Catalunya. Les imatges que s'han transmès per les televisions són prou clares per entendre què va passar (resistència passiva contra porres i pilotes de goma), però també podeu llegir al David i l'article Ni que sia per vergonya.
Error de càlcul garrafal del senyor Felip Puig i a les 19:00 de la tarda hi havia a la plaça Catalunya més de 10.000 persones. El moviment dels acampats es va revitalitzar i gent de totes les condicions s'indignà encara més, fins i tot gent de la zona de dalt de la Diagonal va baixar fins a plaça Catalunya per donar suport.
L'endemà, el Barça va guanyar la Copa d'Europa, i durant les celebracions els indignats van donar una lliçó d'organització i ordre formant una muralla humana que impedia qualsevol aldarull dins la plaça.
El moviment dels indignats va guanyar un set a les autoritats. Indignats 1, Felip Puig 0.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada