L'ofensiva del FMLN i l'assassinat dels jesuïtes de la UCA al novembre de 1989 marquen l'inici de la fi de la guerra civil a El Salvador.
Per la banda de la guerrilla, durant el mes d'octubre havia caigut el teló d'acer (aquí en diuen la "Cortina de Hierro" però no sona igual que teló d'acer) i els sandinistes estaven a punt de perdre les eleccions contra Violeta Chamorro de la UNO (Unión Nacional Opositora) a Nicaragua.
Per la banda de l'oligarquia i el govern salvadorenc, Ronald Reagan ja havia deixat la presidència dels EUA deixant pas a George Bush (el pare) que, tot i ser republicà com l'anterior, no era tan "anticomunista" (de fet acabava de guanyar la guerra freda i, per tant, ja no li preocupava que pogués guanyar o no el FMLN a El Salvador)
A més amb l'assassinat dels jesuïtes l'opinió pública mundial es va posicionar contra el govern d'Alfredo Cristiani, en aquell moment president d'El Salvador pel partit ARENA, i va pressionar per aïllar el govern dels esquadrons de la mort.
Per acabar-ho d'arrodonir un altre actor estava intentant pujar de categoria en l'ordre mundial. L'Estat Espanyol, amb la presidència de Felipe González, feia 3 anys que havia entrat a la Comunitat Econòmica Europea. Europa volia ser un actor de rellevància mundial i un dels motius per deixar entrar Espanya era per poder tenir influència a Amèrica Llatina. La diplomàcia espanyola sabia quin joc havia de jugar i ja l'estava jugant des d'un parell d'anys abans amb els Acords de Esquipulas.
Per una banda el PSOE era un partit de la internacional socialista que mantenia relacions fluïdes amb la guerrilla del FMLN i, per l'altre, l'Estat Espanyol era membre de la CEE, el que li donava certa respectibilitat, fins i tot, davant de les oligarquies centreamericanes.
L'assassinat dels 6 jesuïtes espanyols va donar-li a l'Estat Espanyol l'entrada perfecte per fer-se mediador en el conflicte.
A banda, en el terreny militar l'ofensiva Hasta el Tope va demostrar als militars d'EUA que el govern salvadorenc mai podria guanyar la guerra civil.
El camí des d'aquest moment fins als Acords de Pau no va ser pas un camí de roses però tothom sabia que el conflicte es resoldria negociant.
Per la banda de la guerrilla, durant el mes d'octubre havia caigut el teló d'acer (aquí en diuen la "Cortina de Hierro" però no sona igual que teló d'acer) i els sandinistes estaven a punt de perdre les eleccions contra Violeta Chamorro de la UNO (Unión Nacional Opositora) a Nicaragua.
Per la banda de l'oligarquia i el govern salvadorenc, Ronald Reagan ja havia deixat la presidència dels EUA deixant pas a George Bush (el pare) que, tot i ser republicà com l'anterior, no era tan "anticomunista" (de fet acabava de guanyar la guerra freda i, per tant, ja no li preocupava que pogués guanyar o no el FMLN a El Salvador)
A més amb l'assassinat dels jesuïtes l'opinió pública mundial es va posicionar contra el govern d'Alfredo Cristiani, en aquell moment president d'El Salvador pel partit ARENA, i va pressionar per aïllar el govern dels esquadrons de la mort.
Per acabar-ho d'arrodonir un altre actor estava intentant pujar de categoria en l'ordre mundial. L'Estat Espanyol, amb la presidència de Felipe González, feia 3 anys que havia entrat a la Comunitat Econòmica Europea. Europa volia ser un actor de rellevància mundial i un dels motius per deixar entrar Espanya era per poder tenir influència a Amèrica Llatina. La diplomàcia espanyola sabia quin joc havia de jugar i ja l'estava jugant des d'un parell d'anys abans amb els Acords de Esquipulas.
Per una banda el PSOE era un partit de la internacional socialista que mantenia relacions fluïdes amb la guerrilla del FMLN i, per l'altre, l'Estat Espanyol era membre de la CEE, el que li donava certa respectibilitat, fins i tot, davant de les oligarquies centreamericanes.
L'assassinat dels 6 jesuïtes espanyols va donar-li a l'Estat Espanyol l'entrada perfecte per fer-se mediador en el conflicte.
A banda, en el terreny militar l'ofensiva Hasta el Tope va demostrar als militars d'EUA que el govern salvadorenc mai podria guanyar la guerra civil.
El camí des d'aquest moment fins als Acords de Pau no va ser pas un camí de roses però tothom sabia que el conflicte es resoldria negociant.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada