Durant els anys 80, Amèrica Llatina va patir una crisi de deute molt profunda, amb múltiples causes (és més complicat però per simplificar direm que de l’abundància dels petrodòlars dels anys 70 amb interessos baixos es va passar a un augment del tipus d’interès de la Reserva Federal dels EUA a principis dels 80). A resultes d'això molts països, començant per Mèxic, va trobar-se en dificultats per poder pagar els préstecs i el deute que havien generat. A banda també hi havia una component molt forta de deute privat, préstecs atorgats entre bancs o inversors privats que per aquelles coses de la vida van acabar formant part del deute públic dels països llatinoamericans. Això es va conèixer com a Crisi del Deute.
Aquesta crisi va fer sorgir del seu procés de decadència el Fons Monetari Internacional (FMI). A més, “casualment”, tot això va coincidir amb l’elaboració del “Consens de Washington”, el Nou Testament del Neoliberalisme. Evidentment, hi han altres actors d’aquest consens, com el Banc Mundial (BM) i el Banc Interamericà de Desenvolupament (BID).
El que en aquells moments va receptar l’FMI em sembla que és molt conegut: privatitzar qualsevol empresa o servei públic pel qual algun inversor pogués estar interessat encara que el preu pagat fos irrisori. També va obligar a reduir la despesa social a la seva mínima expressió i a fer qualsevol cosa per generar divises, atraure inversió estrangera, vendre o concessionar els recursos naturals (coure, petroli, gas, etc).
Aquella crisi i la resposta posterior van fer que durant els 90 i principis del 2000, (les dècades perdudes, en diuen aquí) Amèrica Llatina s’enfonsés en tots els indicadors de desenvolupament, especialment, pel que fa a desigualtat social, on segueix sent el continent més injust del món, amb la riquesa més concentrada.
Això també va coincidir amb la caiguda del Teló d’Acer (si el bloc soviètic hagués estat viu, des del món capitalista no s’haurien atrevit a desmantellar els sistemes públics d’un continent que era terreny de joc del RISK internacional).
A mitjans dels 2000, van ressorgir els moviments d’esquerres per diversos països, plasmats després en diversos governs socialdemòcrates (no us enganyeu, per molt que lladrin i que la premsa internacional els tracti de “rojos” els governs de Bolívia, Veneçuela o Equador no deixen de ser socialdemòcrates).
Bé, doncs ara, després de la crisi de 2008 del sistema financer neoliberal (sí, sí, la “seva” crisi, la crisi que tira per terra el Consens de Washington), ara li ha tocat el rebre a l’estat del benestar europeu.
Els estats van salvar el sistema financer atorgant-li milers de milions d’euros a un percentatge ridícul (posem-hi 2 o 3%) amb l’excusa que havien de tornar a donar crèdit a l’economia productiva; fals, havien d’eliminar dels seus balanços tota la merda especulativa que havien acumulat i a la vegada fer negoci, però és molt lent això de guanyar diners amb l’economia productiva. Llavors com ho poden fer això de guanyar molts diners i molt ràpid, com fins ara ho havien fet? Seguint especulant. D’acord però amb què? Ara les borses estan sota mínims, especular amb matèries primeres ja varem veure que no dóna gaire rèdit. Ja està!!!! els títols de deute dels estats que ens han atorgat el crèdit. Només hi havia un problema: que els percentatges de retorn del deute públic no eren gaire elevats (no gaire més del 2 o 3%). Per això de cop i volta, van començar els atacs contra els deutes sobirans dels països europeus més febles, per apujar els interessos que els estats han de pagar per col·locar-los al mercat. El resultat: aquests s’han apujat fins el 4 o 5%. Ja tenim fabricada una crisi de deute per els estats europeus.
Aquesta crisi va fer sorgir del seu procés de decadència el Fons Monetari Internacional (FMI). A més, “casualment”, tot això va coincidir amb l’elaboració del “Consens de Washington”, el Nou Testament del Neoliberalisme. Evidentment, hi han altres actors d’aquest consens, com el Banc Mundial (BM) i el Banc Interamericà de Desenvolupament (BID).
El que en aquells moments va receptar l’FMI em sembla que és molt conegut: privatitzar qualsevol empresa o servei públic pel qual algun inversor pogués estar interessat encara que el preu pagat fos irrisori. També va obligar a reduir la despesa social a la seva mínima expressió i a fer qualsevol cosa per generar divises, atraure inversió estrangera, vendre o concessionar els recursos naturals (coure, petroli, gas, etc).
Aquella crisi i la resposta posterior van fer que durant els 90 i principis del 2000, (les dècades perdudes, en diuen aquí) Amèrica Llatina s’enfonsés en tots els indicadors de desenvolupament, especialment, pel que fa a desigualtat social, on segueix sent el continent més injust del món, amb la riquesa més concentrada.
Això també va coincidir amb la caiguda del Teló d’Acer (si el bloc soviètic hagués estat viu, des del món capitalista no s’haurien atrevit a desmantellar els sistemes públics d’un continent que era terreny de joc del RISK internacional).
A mitjans dels 2000, van ressorgir els moviments d’esquerres per diversos països, plasmats després en diversos governs socialdemòcrates (no us enganyeu, per molt que lladrin i que la premsa internacional els tracti de “rojos” els governs de Bolívia, Veneçuela o Equador no deixen de ser socialdemòcrates).
Bé, doncs ara, després de la crisi de 2008 del sistema financer neoliberal (sí, sí, la “seva” crisi, la crisi que tira per terra el Consens de Washington), ara li ha tocat el rebre a l’estat del benestar europeu.
Els estats van salvar el sistema financer atorgant-li milers de milions d’euros a un percentatge ridícul (posem-hi 2 o 3%) amb l’excusa que havien de tornar a donar crèdit a l’economia productiva; fals, havien d’eliminar dels seus balanços tota la merda especulativa que havien acumulat i a la vegada fer negoci, però és molt lent això de guanyar diners amb l’economia productiva. Llavors com ho poden fer això de guanyar molts diners i molt ràpid, com fins ara ho havien fet? Seguint especulant. D’acord però amb què? Ara les borses estan sota mínims, especular amb matèries primeres ja varem veure que no dóna gaire rèdit. Ja està!!!! els títols de deute dels estats que ens han atorgat el crèdit. Només hi havia un problema: que els percentatges de retorn del deute públic no eren gaire elevats (no gaire més del 2 o 3%). Per això de cop i volta, van començar els atacs contra els deutes sobirans dels països europeus més febles, per apujar els interessos que els estats han de pagar per col·locar-los al mercat. El resultat: aquests s’han apujat fins el 4 o 5%. Ja tenim fabricada una crisi de deute per els estats europeus.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada